Adeu siau Catalunya Radio

Per motius de feina escolto tot sovint la radio al cotxe i a casa no tenim televisor, així que teníem la costum també d'escoltar-la cada vespre. Sempre he escoltat Catalunya Radio, per serietat i per pluralitat, dins dels possibles ja que molt poques vegades hi he vist reflectides les meves idees.
Però últimament la qualitat i la pluralitat han anat minvant a nivells no suportables.
Avui, anant amb el cotxe cap a Barcelona, he decidit no escoltar la "nostra" i m'he passat directament a escoltar la SER. La reflexió ha estat la següent, posats a haver d'escoltar una radio filopsocialista i espanyola, escolto l'original que sempre és millor. Per què haig d'empassar-me un refregit espanyolista disfressat de xaiet. Prefereixo veure clar la cara de qui m'està parlant.
La gota que ha fet vessar el got ha estat veure com un mateix tema ha estat tractat en tres programes diferent el mateix dia. No aguanto escoltar un mateix personatge entrevistat al mati de la Bonet, pel Fuentes i al refregit de la tarda només per que toca promocionar un llibre o un disc.
Si per casualitats de la vida l'endemà haig d'anar a dinar a cals sogres (que és un dels llocs on puc veure TV), llavors El Club de l'Om no té secrets per mi. El mateix personatge apareixerà explicant les mateixes coses, venen el mateix disc o el mateix llibre.
Llavors es pregunten el perquè de les baixades d'audiència. Refot!
Aquí es veu clar que el que volen és enfonsar l'espai comunicatiu català.
Jo mentrestant , seguiré fent zàping tot esperant que un dia torni una radio que faci crítica i anàlisi en català i des de Catalunya.

Dels qui busquen primaveres lliures

D'en Salellas en vaig aprendre algunes coses que m'han servit i que de ben segur em seguiran servint en el futur. Quan tenia la vintena estava fotut de ple en l'activisme polític de l'esquerra independentista que sobretot s'expressava al carrer. La nostra acció quotidiana ens portava a tenir topades amb les forces d'ocupació (de seguretat, que en diria la Tura) més sovint que no voldríem.
Personalment des de la detenció del 93, la simple visió d'un uniforme em feia posar molt nerviós, sobretot havent viscut en la pròpia pell els abusos i la impunitat que gaudeixen.
Uns anys després, des del Casal Independentista el Solc de Pineda de Mar, varem convidar en Sebastià Salellas per que ens fes una xerrada sobre que fer en casos de detenció i de les seves paraules en vaig aprendre un parell de coses que m'acompanyen arreu.
Em va ensenyar quins eren els meus drets, però a la vegada m'explicava que se'ls pixarien tots i cadascun, i la manera com ho farien. De què serveix això, us preguntareu. Bé, senzillament per aprendre a dominar la por. Des de llavors, quan ens paraven per enganxar algun cartell que ratllava la legalitat, o per pintar, o el que fos, la situació canviava radicalment, ja que en tot moment sabíem on estàvem situats.
L'altre cosa que vaig aprendre d'ell és a reconèixer la injustícia. Quan et trobes davant d'un abús de poder i ets conscient de que se t'estan vulnerant els drets, ets conscient a la vegada de la superioritat moral que tens en front del vulnerador. Això a peu de carrer és molt important, per que quant et requisen un determinat material, et posen una multa, et volen humiliar en mig del carrer davant dels teus veïns... si ets plenament conscient de la injustícia que està cometen el repressor això no farà res més que refermar els teus ideals, tant per tu mateix com pel teu entorn. Amb això l'uniformat de torn aconsegueix l'efecte invers al desitjat.
Dominar la por i reconèixer la injustícia, no és poca cosa.
Sebastià Salellas, gràcies.

PD: si veiessis a mon germà, li dons una abraçada i li dius que l'enyoro.

La camorra pscelista

La cosa porta tela, no els ha calgut gaire temps al psoe de pineda per anar posant a lloc els quadres sociates a l'estructura de l'ajuntament. Tot i que ja m'han avisat que no han fet res d'il·legal, no em direu que no fa mal d'ulls.
El nou tècnic de joventut de l'Ajuntament de Pineda, en Javier Naya, deu tenir un currículum ocult molt bo. Però si mireu el seu perfil, de ben segur que no tardareu trobar els mèrit que més han pesat en la seva elecció.

Una pista: No els trobareu dins de "Pel·lícules favorites"

Del Sud

Acostumo ha escriure a cap calent, tal com raja, és per això que moltes vegades encara que em vagin passant coses que voldria explicar, si no trobo el moment concret per escriure aviat se'm passa i després no em sé explicar. M'embolico com una persiana i finalment no s'entén res.
Però hi ha coses que són deute, com per exemple el sopar-xerrada que varem muntar des de la CUP de Pineda de Mar sobre el llibre "Del Sud, el País Valencià a ritme d'Obrint Pas" del que m'agradaria que en quedés una petita nota, ja que per bones cròniques millor que us repasseu les de Xavi Sarria i la que fan Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio, els autors del llibre al seu blog (per cert, no us perdeu les fotos, ja veureu les cares de bon rotllo).
La sobretaula es va allargar fins passades les dues i vam tenir prou temps per anar-nos per les branques lluny del tema principal. És llavors quan de vegades hi pots veure millor, quan estàs enfilat a la branca més alta. Varem filosofar i varem buscar noves formes d'aprofundir en el fet independentista, de sortir-se'n d'esquemes quadriculats ...
A partir d'aquí, millor que els presents no em tingueu en compte la resta de la nit, ja que comprendreu que com a pare formal des de fa 2 anys i 3 mesos el meu contacte amb l'alcohol és molt escàs i he perdut entreno en els finals de festa.
Tot i així una abraçada als cinc companys que finalment vareu venir a fer-nos aquesta petita introducció a la realitat del País Valencià.
A la foto l'Héctor, el Xavi i l'Antoni. I jo que ja anava amb les orelles calentes.

15 anys sense Guillem

Fa quinze anys ho vaig sentir a les notícies, un jove maulet havia estat assassinat a un poble del que en dèiem la Catalunya Sud a mans de feixistes espanyols. La mateixa tarda baixàvem del tren on ens colàvem per anar de Calella a Pineda de Mar, en Pepe, en Xevi i jo. Pujant pel carrer de les Puntaires per anar al Casal independentista que teníem llavors al carreró de la plaça i que era la seu local de Catalunya Lliure no paràvem d'exclamar-nos el que havia passat. Un com nosaltres, un xaval amb tot per davant se l'havien carregat uns fills de puta.
La mateixa setmana estaven els nostres pobles plens de pintades de record a Guillem Agulló.
Quan prens consciència política i entres a militar en una organització independentista, i més en moments tant cardats com aquells, crees uns lligams de germanor amb els teus companys difícils d'explicar. Tu confies en ells i ells confien en que tu no fallaràs. La cosa va així, o així és com sempre vols que vagi.
Quan la repressió colpeja tant fort, et preguntes en que em fallat. Com m'adreço als pares, germanes, amics...?
La resposta personal que vaig assumir va ser que no hi havia treva, que el camí que vaig prendre a la meva adolescència l'havia de fer amb una motxilla on guardaria totes les vivències i que a la butxaca on s'hi guarden les coses més preuades hi havia de dur sempre la presència d'en Guillem, aquell company que no vaig poder conèixer.

Uns tres anys més tard, varem presentar a la llibreria El Faristol de Calella el llibre "La mort de Guillem" acompanyats d'en Jaume Fuster i d'en Guillem Agulló pare. Com acostumem a fer, després de les presentacions de llibres anem a fer un mos i aquell vespre varem anar a La Fusta. Va ser un sopar molt intens i no sabria explicar tot el que varem dir, les sensacions, sentiments...
Amb els anys he passat moments de desencís, moments en els que penses que no val la pena, que aquest país no s'ho val. Però després penso en els pares de Guillem Agulló i en tants d'altres i em dic a mi mateix "aquest és el meu país, vosaltres sou el meu país i sí, per gent com vosaltres sí val la pena".
Encara hi ha gent que pensa que l'esquerra independentista lluita per unes fronteres?
Ja us fotran, no heu entès res!

20 anys no són res

El dissabte passat vaig anar a la celebració que organitzaven els maulets del Maresme per recordar el 20è aniversari de l'organització. Jo personalment vaig començar la militància l'any 91 i el 2002 em varen jubilar. La primera campanya devia ser contra les olimpíades i en solidaritat amb els detinguts de l'"operació Garzon", per cloure els meus anys de maulets anant a les mogudes antiglobalització.
Després han vingut d'altres històries, d'altres compromisos, però el record d'aquests anys sempre m'acompanya com un advertiment a no baixar la guàrdia. Han estat anys que m'han ensenyat que la consciència ha d'anar acompanyada d'acció, d'intervenció, que de res serveix haver deixat de ser espanyol, d'haver enderrocat les estructures mentals d'esclau, sinó surto al carrer i exerceixo d'home lliure.
Aquest dissabte m'he trobat amb companys amb els que feia temps que no podia parlar i m'ha alegrat comprovar que a tots plegats encara ens bull la sang, i que a tots des del seu respectiu lloc no para de barrinar com afrontar totes les agressions que continuem rebent, de com continuar fotent canya en definitiva.
El que si que ha canviat irremeiablement és la refotuda ressaca, redéu!! tardaré a tornar a sortir de copes. He tardat dos dies a refer-me.

No time for love

I quan ho hagin prohibit tot, quan no quedi res ha fer i només resti comprar-te un cotxe, un pis, fer tunning, fer zapping, anar al centre comercial a veure una pel·lícula o a sopar o a passejar. Llavors quan ens tinguin a tots en fila i ben obedients, llavors s'adonaran que res funciona, que tenen una bomba de rellotgeria entre les mans amb milions de gent obesa i infeliç que demana una sortida a tot plegat.

Això és el que voldrien, això és el que mai tindran.

L'acte revolucionari més alt

Ara fa uns anys ja, estava amb en Ramon i no estic segur si ja estaven esperant l'Ítaca la seva tercera i preciosa filla. Jo no me'n sabia avenir d'això de tenir fills. "Amb lo fotut i cardat que està el món" em deia. En Ramon i la Txell són uns militants d'esquerres de pedra picada d'aquells que sempre m'han ajudat a aclarir temes que per mancances o per llunyania no acabava de fer-me'n una idea, sobretot des d'un punt de vista transformador, que aprofundís en el canvi.
Aquell dia li vaig dir que com s'atrevia a portar al món una criatura afegint-hi tot un reguitzell de crítiques a la societat, la política, al món en general. Ell em va respondre que aquest sempre havia estat un dels defectes de l'esquerra, el de menystenir la família (òbviament no es referia al model del cardenal Rouco i companyia) i em va dir que si realment creia en el canvi social, en que un altre món és possible, llavors l'acte revolucionari més alt era tenir un fill i que si cedíem aquest acte a la dreta o als sectors reaccionaris ens fèiem un flac favor a nosaltres mateixos i a la societat.
Bé, no cal dir que aquests arguments em varen tranquil·litzar ja que jo sempre havia volgut tenir fills.
Els anys han passat i en Ramon ha adaptat l'ideari independentista dins el seu propi i la Núria i jo tenim una filla de dos anyets i n'esperem un o una altra per l'agost.

Sobre l'Atzucac

Pels qui no ho sapigueu, la Taverna Atzucac de Mataró, un exemple de compromís amb la lluita independentista, ha estat multada repetidament per l'ajuntament de Mataró i la Generalitat pels motius més absurds (com regalar un barril de cervesa a la clientela). No estaria gens malament que us passéssiu per aquesta pàgina, us apuntéssiu el número de compte i féssiu una petita aportació. Entre tots podem ajudar a passar el mal tràngol.

Fullejant el diari

El divendres passat vaig passar per l'Atzucac de Mataró, encara no havien obert i vaig veure que tenien el diari "El País" a sobre la barra. Estranyat, li vaig preguntar a l'Oriol què fotien amb aquell diari allà i ell de seguida em va aclarir que ara els del "Plus" els hi enviaven gratis (com que compren els partits del Barça). Jo de fet m'empasso qualsevol diari que em caigui a les mans, i aquest a vegades té uns reportatges molt bons.
Aquest dia va ser un d'aquest en que hi vaig trobar un parell d'articles interessants. Un que parlava del centenari de l'Escuela de Santa Maria de Iquique i l'altre que a l'apartat de les necrològiques ens recordava la mort del darrer comandant del Brigada Abraham Lincoln, en Milton Wolff.
Tots dos temes formen part del meu ideari político-sentimental, tots dos van ser part indestriable de la meva formació política i ideològica. De tota la vida, a casa hi havia hagut un disc de Quilapayun que es deia "Cantata popular Santa Maria de Iquique" i no és res més que el relat d'una mobilització obrera la industria del salitre al Xile de 1907, però de cap a peus és una crida a l'organització i la lluita. La vaig sentir centenars de vegades durant la meva infantesa i adolescència i encara ara em posa la pell de gallina.
La "canción final" és un discurs i una declaració de principis per posar-se les piles. I quan dic discurs no em refereixo a la merda que acostumen a escopir els polítics mediocres que pateix el nostre país, sinó la capacitat que tenien cert polítics d'aixecar les masses i fer-les avançar. No us la perdeu per poc que pogeu.
Pel que fa a Milton Wolff, no és tant l'individu en si, sinó el que representava i com mica en mica ens van deixant un seguit d'individualitats que van formar un tot transformador, el nostre univers de canvi radical, social, cultural... A estat en Wolff, però han estat el borni "Tísner", en Fontserè, en Coromines, en Víctor Alba i milers com ells que ens il·luminaven en mig de la foscor i la mediocritat del "peix a cove" o del federalisme de pa sucat amb oli. D'ells ens queda l'exemple de donar un pas endavant sense esperar res a canvi, l'exemple de valorar el nostre petit gran de sorra, que per petit que sigui superarà sempre l'acció política mesquina i servil.
Amb Milton Wolff em va vindre a la memòria en Fernando Pimàs lluitador i avi de la meva companya, que amb disset anys se'n va anar al front amb les milícies del POUM el mateix 1936 i es va "xupar" la guerra sencera, els camps de concentració francesos i el retorn derrotat. A casa seva deien que era un cap calent, que tenia una boca molt grossa, però jo no he conegut mai ningú amb el cap tant clar. Aquesta era la darrera llosa que els va tocar carregar a molts dels que van fer el pas endavant en el seu moment i a nosaltres ens toca vetllar perquè tot plegat no caigui en l'oblit. Me'l vaig estimar molt en Fernando i sovint recordo els vermuts que fèiem els diumenges. Vermut negre i "sifon", olives, "berberetxos", musclos i una bona xerrada, ah! i el tabac l'únic que va poder fotre'l al sot.

Rock at the edge

Avui vaig a Revòlver a vendre'm un munt de discs de vinil que corrien per casa i ja no sabia on ficar-los. N'hi ha que eren del meu germà Jordi i de meus sense lligam sentimental, però després en tinc una altra pila que no me'n puc despendre pels records que desperten. Els Pistols, Golpes Bajos, The pogues, Camaron, Kortatu, Skatalà, Triana, Pink Floid, el Gato Perez, Ramon Muntaner, Parabellum, Negu... Alguns meus o d'en Jordi, d'altres d'en Tomàs. Massa records per fotre'ls a la bassa. Masses tardes sentat al balcó de casa amb la música a tota hòstia i la meva tia al carrer cridant histèrica que trucaria a la policia. Ara m'adono de la paciència que tenia.
"Rock in the edge" és un recopilatori amb el qual vaig passar molts bons moments. Hi havia la Patti Smith, Television, Blondie, Lou Reed, Graham Parker, Ian Dury, Richard Hell & the Voidois i Iggy Pop. Em sap molt de greu treure-me'l de sobre per això he volgut deixar aquest record aquí i li he fet una foto a la portada (que ja us penjaré). No sé si a tothom li passa, però jo una vegada hagi vengut tots els discs serà com si no els hagués tingut mai. Per això em reca tant.
Un que no he estat capaç de llençar (o vendre) és "Latin ska fever" amb els Estat Precari, Banana Boats, Pelukeria Pérez, Comando Moriles i els Tension Friends. Aquests últims em semblaven insuperables en el seu moment, si els sentís ara, ves a saber. Mai vaig poder aconseguir res més d'aquesta gent. Clar que a Calella amb el Txim Bum i a Can "Mayugo" (les dues botigues de discs que hi havia llavors) no es podia esperar el fons de l'Itunes Store, no?
Va, a veure si algú em pot dir res d'aquesta gent, m'agradaria saber que se n'ha fet...

PD: A tothom qui s'hagi de vendre els discs. Porteu sobretot una carretilla o carretó, ja que sinó us acabareu venent els discs per quatre rals simplement per no haver de tornar a carregar-los. Com m'ha passat a mi. A més al Mercat de Sant Antoni dels diumenges els podeu vendre també a millor preu, o si més no en un lloc més divertit. Els de Revolver m'ha donat 70 eurus i l'últim recopilatori d'en Pascal Comelade.

Les sabates de l'home mort

Ara fa uns mesos vaig trobar per internet una referència a la pel·lícula "This is England", per mi una vertadera obra mestra sobre el moviment skinhead de principis dels 80's. Hi podem veure com el neofeixisme s'infiltra entre els joves de classe obrera de les ciutats industrials d'Anglaterra i els conflictes i contradiccions amb que topen els joves de l'època. Però si hi ha alguna cosa que realment clava el director, és amb els retrats que fa de les relacions humanes. Shane Meadows és un mestre mostrant relacions d'amistat, de companyonia. Totes les cintes que he vist d'aquest director parlen d'això mateix, tant a "A Room for Romeo Brass" com a "This Is England" es tracta d'amics que els toca afrontar dures realitats allunyant-se del, a vegades, recarregat panflaterisme de Ken Loach.
A "Dead Man's Shoes " Meadows porta l'amor a l'extrem. Què no faríem per un germà amb retard mental i que no es pot defensar? A passat un temps des que vaig veure-la i m'he trobat amb aquesta notícia a diversos diaris. Un exemple més de com està de podrida aquesta societat que ens volen fer creure paradigma de la convivència, ha ha ha!
Aquests són sols unes petites mostres de com les societats consumistes són incapaces de crear referents sòlids de solidaritat, quan apareixen casos altruisme generalment provenen d'agents o moviments implicats en els canvi social.

27 de maig

El passat 27 de maig va ser un dia de molts sentiments contraposats. Per molta gent de les CUPs, aquest va ser un dia d'enormes satisfaccions, d'altres es quedaven amb la sensació de quedar-se a les portes de quelcom molt important. Entrar dins dels ajuntaments s'havia convertit en la fita a aconseguir per centenars de militants de l'esquerra independentista.
A Pineda no varem poder entrar, però a la vegada ens adonàvem que no és una tasca impossible, és més està al nostre abast si perseverem en el dia a dia. En un primer moment, alguns companys es varen desil·lusionar, però a mesura que anavem cantant els regidors que anàvem guanyant arreu els ànims es varen aixecar de nou.
Si no recordo malament vaig trucar en Xevi de Mataró i en Dani de Celrà i els vaig felicitar pels seus resultats amb més emoció que alegria. Estava profundament emocionat. Hi havia tot de gent que em parlava però a mi el cervell em funcionava per altres paràmetres. Em varen començar a venir al cap tot de gent amb que he lluitat colze amb colze durant el disset o divuit anys que porto ficat en el "all". Vaig recordar en Xavi i en Pepe que caminant cap al casal de Pineda un de nosaltres va dir "Hòstia, us heu enterat que els fatxes s'han carregat un maulet a València?", corria l'any 93 i el maulet era Guillem Agulló. També vaig recordar els germans de Cardedeu, en Xavi, en Salva, la Mutsa, la gent de Mollerussa quan em varen detenir la picoleta i el marró que els vaig fotre a sobre, l'Albert i la seva primera web de Maulets, la gent s'empebrava fins al coll per fer els primers concerts, en Vicentet, o l'incombustible Marc Verdalet que encara que muntéssim la xerrada o concentració més absurda ell sempre hi era a primera fila aguantant la parada.
I la Núria? sí bé en la Cadenes també hi vaig pensar, però sobretot em refereixo a la meva companya, que derrota rera derrota, desengany rera desengany, m'apedaçava les restes quan arribava als vespres a casa i em preparava per a les noves envestides tot i que ella ja n'estava més que farta.
En aquell precís instant em vaig sentir com un soldat que pot tornar a casa després d'haver complert el deure.
Formo part d'una generació d'independentistes que ho va haver de crear tot de zero, totes les fornades anteriors s'havien cremat i havien marxat a casa en el millor dels casos, i nosaltres els més joves, sense pràcticament cap formació política, varem haver de prendre el relleu i fer la llarga travessa del desert.
El 27 de maig de 2007, els d'aquesta generació, vinguem d'on vinguem, vam demanat pas i vam prendre la paraula i a les nostres espatlles tenim aquests milers de persones anònimes que s'han anat quedant pel camí, que els han fet callar.
Tanmateix, aquest 27 de maig de 2007 volia dir als meus companys de lluita que amb el deure complert m'agafava unes vacances....
Però quan els vaig mirar als ulls no varen caldre paraules. El reconeixement per la feina ben feta i la constatació de que ara no és temps de treves companys.