27 de maig

El passat 27 de maig va ser un dia de molts sentiments contraposats. Per molta gent de les CUPs, aquest va ser un dia d'enormes satisfaccions, d'altres es quedaven amb la sensació de quedar-se a les portes de quelcom molt important. Entrar dins dels ajuntaments s'havia convertit en la fita a aconseguir per centenars de militants de l'esquerra independentista.
A Pineda no varem poder entrar, però a la vegada ens adonàvem que no és una tasca impossible, és més està al nostre abast si perseverem en el dia a dia. En un primer moment, alguns companys es varen desil·lusionar, però a mesura que anavem cantant els regidors que anàvem guanyant arreu els ànims es varen aixecar de nou.
Si no recordo malament vaig trucar en Xevi de Mataró i en Dani de Celrà i els vaig felicitar pels seus resultats amb més emoció que alegria. Estava profundament emocionat. Hi havia tot de gent que em parlava però a mi el cervell em funcionava per altres paràmetres. Em varen començar a venir al cap tot de gent amb que he lluitat colze amb colze durant el disset o divuit anys que porto ficat en el "all". Vaig recordar en Xavi i en Pepe que caminant cap al casal de Pineda un de nosaltres va dir "Hòstia, us heu enterat que els fatxes s'han carregat un maulet a València?", corria l'any 93 i el maulet era Guillem Agulló. També vaig recordar els germans de Cardedeu, en Xavi, en Salva, la Mutsa, la gent de Mollerussa quan em varen detenir la picoleta i el marró que els vaig fotre a sobre, l'Albert i la seva primera web de Maulets, la gent s'empebrava fins al coll per fer els primers concerts, en Vicentet, o l'incombustible Marc Verdalet que encara que muntéssim la xerrada o concentració més absurda ell sempre hi era a primera fila aguantant la parada.
I la Núria? sí bé en la Cadenes també hi vaig pensar, però sobretot em refereixo a la meva companya, que derrota rera derrota, desengany rera desengany, m'apedaçava les restes quan arribava als vespres a casa i em preparava per a les noves envestides tot i que ella ja n'estava més que farta.
En aquell precís instant em vaig sentir com un soldat que pot tornar a casa després d'haver complert el deure.
Formo part d'una generació d'independentistes que ho va haver de crear tot de zero, totes les fornades anteriors s'havien cremat i havien marxat a casa en el millor dels casos, i nosaltres els més joves, sense pràcticament cap formació política, varem haver de prendre el relleu i fer la llarga travessa del desert.
El 27 de maig de 2007, els d'aquesta generació, vinguem d'on vinguem, vam demanat pas i vam prendre la paraula i a les nostres espatlles tenim aquests milers de persones anònimes que s'han anat quedant pel camí, que els han fet callar.
Tanmateix, aquest 27 de maig de 2007 volia dir als meus companys de lluita que amb el deure complert m'agafava unes vacances....
Però quan els vaig mirar als ulls no varen caldre paraules. El reconeixement per la feina ben feta i la constatació de que ara no és temps de treves companys.