L'acte revolucionari més alt

Ara fa uns anys ja, estava amb en Ramon i no estic segur si ja estaven esperant l'Ítaca la seva tercera i preciosa filla. Jo no me'n sabia avenir d'això de tenir fills. "Amb lo fotut i cardat que està el món" em deia. En Ramon i la Txell són uns militants d'esquerres de pedra picada d'aquells que sempre m'han ajudat a aclarir temes que per mancances o per llunyania no acabava de fer-me'n una idea, sobretot des d'un punt de vista transformador, que aprofundís en el canvi.
Aquell dia li vaig dir que com s'atrevia a portar al món una criatura afegint-hi tot un reguitzell de crítiques a la societat, la política, al món en general. Ell em va respondre que aquest sempre havia estat un dels defectes de l'esquerra, el de menystenir la família (òbviament no es referia al model del cardenal Rouco i companyia) i em va dir que si realment creia en el canvi social, en que un altre món és possible, llavors l'acte revolucionari més alt era tenir un fill i que si cedíem aquest acte a la dreta o als sectors reaccionaris ens fèiem un flac favor a nosaltres mateixos i a la societat.
Bé, no cal dir que aquests arguments em varen tranquil·litzar ja que jo sempre havia volgut tenir fills.
Els anys han passat i en Ramon ha adaptat l'ideari independentista dins el seu propi i la Núria i jo tenim una filla de dos anyets i n'esperem un o una altra per l'agost.