Aquest nadal passat l'Ona (llegiu "entre les ones") ha fet cagar els seus primers Tions i a mi m'han portat un parells de cosetes esperades amb ànsia. Haig de dir que l'espera ha valgut la pena. M'ha caigut el llibre "El sud" sobre el País Valencià i Obrint pas, i el CD "Amb la lletra petita" de Conxita.
Pel llibre m'hauré de buscar un foradet, una estoneta per poder devorar-lo. La veritat és que no sé que esperar-ne, ja que Obrint Pas forma part de la banda sonora de la meva vida, de moltes nits de pluja i mar tancada, de molts records...
Pel que fa al CD, uff... Hòstia, és molt bó. Feia temps que no em passava això d'escoltar i re escoltar un compact. Cada vegada que l'escolto hi trobo nous sentiments, nova poesia, nova quotidianitat. És el que en podriem dir un retrat del dia a dia fet música.
Perquè aquesta música no aconsegueix la seva difusió plena? Fa temps que em roda pel cap. Crec fermament que el discurs que s'està portant a terme des del món musical català és d'una rellevància tal, d'una transgressió tant forta que la fan inassumible per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació del nostre país, mesells tots ellls i ferms partidaris de l'obediència a l'Amo.
Aquesta és una idea que m'agradaria aprofundir amb més tranquil·litat i més abastament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada