20 anys no són res

El dissabte passat vaig anar a la celebració que organitzaven els maulets del Maresme per recordar el 20è aniversari de l'organització. Jo personalment vaig començar la militància l'any 91 i el 2002 em varen jubilar. La primera campanya devia ser contra les olimpíades i en solidaritat amb els detinguts de l'"operació Garzon", per cloure els meus anys de maulets anant a les mogudes antiglobalització.
Després han vingut d'altres històries, d'altres compromisos, però el record d'aquests anys sempre m'acompanya com un advertiment a no baixar la guàrdia. Han estat anys que m'han ensenyat que la consciència ha d'anar acompanyada d'acció, d'intervenció, que de res serveix haver deixat de ser espanyol, d'haver enderrocat les estructures mentals d'esclau, sinó surto al carrer i exerceixo d'home lliure.
Aquest dissabte m'he trobat amb companys amb els que feia temps que no podia parlar i m'ha alegrat comprovar que a tots plegats encara ens bull la sang, i que a tots des del seu respectiu lloc no para de barrinar com afrontar totes les agressions que continuem rebent, de com continuar fotent canya en definitiva.
El que si que ha canviat irremeiablement és la refotuda ressaca, redéu!! tardaré a tornar a sortir de copes. He tardat dos dies a refer-me.

Comencem de nou

Encara que pugui semblar contradictori el títol del blog, amb aquest post començo de nou. El blog en sí és el punt i final d'un altre anterior, segurament el més especial que mai escriure. A "Entre les ones" vaig explicar com vaig viure el procés d'arribar a ser pare. Ara amb "Tanquem la paradeta" tanco un xiringo per començar-ne un de nou, molt més obert al món i a l'actualitat que tan sobint ens fa dir "Jo, tio, tamco la paradeta!".
Potser hauré d'obrir d'altres blogs per altres estats d'ànim, però en aquest no em demaneu que sigui honest, sincer ni bona persona. De fet mai sabreu si estic siguent ni honest ni sincer, qui ho és avui dia? Només cal obrir els diaris, mirar el televisor o escoltar la ràdio per adonar-se del pa que si dona.
En aquest país, on la cultura de barretina ens ha ofegat durant tant de temps, cal que es diguin les coses pel seu nom, doncs vivim en una compta enrera que ens esborra el passat i ens embruta el futur.
Així doncs, senyores i senyors, treballadors i treballadores, especuladors i especuladores, els gats i les gates, els porros i les porres, vagin passant que tanquem la paradeta.