Fullejant el diari

El divendres passat vaig passar per l'Atzucac de Mataró, encara no havien obert i vaig veure que tenien el diari "El País" a sobre la barra. Estranyat, li vaig preguntar a l'Oriol què fotien amb aquell diari allà i ell de seguida em va aclarir que ara els del "Plus" els hi enviaven gratis (com que compren els partits del Barça). Jo de fet m'empasso qualsevol diari que em caigui a les mans, i aquest a vegades té uns reportatges molt bons.
Aquest dia va ser un d'aquest en que hi vaig trobar un parell d'articles interessants. Un que parlava del centenari de l'Escuela de Santa Maria de Iquique i l'altre que a l'apartat de les necrològiques ens recordava la mort del darrer comandant del Brigada Abraham Lincoln, en Milton Wolff.
Tots dos temes formen part del meu ideari político-sentimental, tots dos van ser part indestriable de la meva formació política i ideològica. De tota la vida, a casa hi havia hagut un disc de Quilapayun que es deia "Cantata popular Santa Maria de Iquique" i no és res més que el relat d'una mobilització obrera la industria del salitre al Xile de 1907, però de cap a peus és una crida a l'organització i la lluita. La vaig sentir centenars de vegades durant la meva infantesa i adolescència i encara ara em posa la pell de gallina.
La "canción final" és un discurs i una declaració de principis per posar-se les piles. I quan dic discurs no em refereixo a la merda que acostumen a escopir els polítics mediocres que pateix el nostre país, sinó la capacitat que tenien cert polítics d'aixecar les masses i fer-les avançar. No us la perdeu per poc que pogeu.
Pel que fa a Milton Wolff, no és tant l'individu en si, sinó el que representava i com mica en mica ens van deixant un seguit d'individualitats que van formar un tot transformador, el nostre univers de canvi radical, social, cultural... A estat en Wolff, però han estat el borni "Tísner", en Fontserè, en Coromines, en Víctor Alba i milers com ells que ens il·luminaven en mig de la foscor i la mediocritat del "peix a cove" o del federalisme de pa sucat amb oli. D'ells ens queda l'exemple de donar un pas endavant sense esperar res a canvi, l'exemple de valorar el nostre petit gran de sorra, que per petit que sigui superarà sempre l'acció política mesquina i servil.
Amb Milton Wolff em va vindre a la memòria en Fernando Pimàs lluitador i avi de la meva companya, que amb disset anys se'n va anar al front amb les milícies del POUM el mateix 1936 i es va "xupar" la guerra sencera, els camps de concentració francesos i el retorn derrotat. A casa seva deien que era un cap calent, que tenia una boca molt grossa, però jo no he conegut mai ningú amb el cap tant clar. Aquesta era la darrera llosa que els va tocar carregar a molts dels que van fer el pas endavant en el seu moment i a nosaltres ens toca vetllar perquè tot plegat no caigui en l'oblit. Me'l vaig estimar molt en Fernando i sovint recordo els vermuts que fèiem els diumenges. Vermut negre i "sifon", olives, "berberetxos", musclos i una bona xerrada, ah! i el tabac l'únic que va poder fotre'l al sot.