La camorra pscelista

La cosa porta tela, no els ha calgut gaire temps al psoe de pineda per anar posant a lloc els quadres sociates a l'estructura de l'ajuntament. Tot i que ja m'han avisat que no han fet res d'il·legal, no em direu que no fa mal d'ulls.
El nou tècnic de joventut de l'Ajuntament de Pineda, en Javier Naya, deu tenir un currículum ocult molt bo. Però si mireu el seu perfil, de ben segur que no tardareu trobar els mèrit que més han pesat en la seva elecció.

Una pista: No els trobareu dins de "Pel·lícules favorites"

Del Sud

Acostumo ha escriure a cap calent, tal com raja, és per això que moltes vegades encara que em vagin passant coses que voldria explicar, si no trobo el moment concret per escriure aviat se'm passa i després no em sé explicar. M'embolico com una persiana i finalment no s'entén res.
Però hi ha coses que són deute, com per exemple el sopar-xerrada que varem muntar des de la CUP de Pineda de Mar sobre el llibre "Del Sud, el País Valencià a ritme d'Obrint Pas" del que m'agradaria que en quedés una petita nota, ja que per bones cròniques millor que us repasseu les de Xavi Sarria i la que fan Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio, els autors del llibre al seu blog (per cert, no us perdeu les fotos, ja veureu les cares de bon rotllo).
La sobretaula es va allargar fins passades les dues i vam tenir prou temps per anar-nos per les branques lluny del tema principal. És llavors quan de vegades hi pots veure millor, quan estàs enfilat a la branca més alta. Varem filosofar i varem buscar noves formes d'aprofundir en el fet independentista, de sortir-se'n d'esquemes quadriculats ...
A partir d'aquí, millor que els presents no em tingueu en compte la resta de la nit, ja que comprendreu que com a pare formal des de fa 2 anys i 3 mesos el meu contacte amb l'alcohol és molt escàs i he perdut entreno en els finals de festa.
Tot i així una abraçada als cinc companys que finalment vareu venir a fer-nos aquesta petita introducció a la realitat del País Valencià.
A la foto l'Héctor, el Xavi i l'Antoni. I jo que ja anava amb les orelles calentes.

15 anys sense Guillem

Fa quinze anys ho vaig sentir a les notícies, un jove maulet havia estat assassinat a un poble del que en dèiem la Catalunya Sud a mans de feixistes espanyols. La mateixa tarda baixàvem del tren on ens colàvem per anar de Calella a Pineda de Mar, en Pepe, en Xevi i jo. Pujant pel carrer de les Puntaires per anar al Casal independentista que teníem llavors al carreró de la plaça i que era la seu local de Catalunya Lliure no paràvem d'exclamar-nos el que havia passat. Un com nosaltres, un xaval amb tot per davant se l'havien carregat uns fills de puta.
La mateixa setmana estaven els nostres pobles plens de pintades de record a Guillem Agulló.
Quan prens consciència política i entres a militar en una organització independentista, i més en moments tant cardats com aquells, crees uns lligams de germanor amb els teus companys difícils d'explicar. Tu confies en ells i ells confien en que tu no fallaràs. La cosa va així, o així és com sempre vols que vagi.
Quan la repressió colpeja tant fort, et preguntes en que em fallat. Com m'adreço als pares, germanes, amics...?
La resposta personal que vaig assumir va ser que no hi havia treva, que el camí que vaig prendre a la meva adolescència l'havia de fer amb una motxilla on guardaria totes les vivències i que a la butxaca on s'hi guarden les coses més preuades hi havia de dur sempre la presència d'en Guillem, aquell company que no vaig poder conèixer.

Uns tres anys més tard, varem presentar a la llibreria El Faristol de Calella el llibre "La mort de Guillem" acompanyats d'en Jaume Fuster i d'en Guillem Agulló pare. Com acostumem a fer, després de les presentacions de llibres anem a fer un mos i aquell vespre varem anar a La Fusta. Va ser un sopar molt intens i no sabria explicar tot el que varem dir, les sensacions, sentiments...
Amb els anys he passat moments de desencís, moments en els que penses que no val la pena, que aquest país no s'ho val. Però després penso en els pares de Guillem Agulló i en tants d'altres i em dic a mi mateix "aquest és el meu país, vosaltres sou el meu país i sí, per gent com vosaltres sí val la pena".
Encara hi ha gent que pensa que l'esquerra independentista lluita per unes fronteres?
Ja us fotran, no heu entès res!

20 anys no són res

El dissabte passat vaig anar a la celebració que organitzaven els maulets del Maresme per recordar el 20è aniversari de l'organització. Jo personalment vaig començar la militància l'any 91 i el 2002 em varen jubilar. La primera campanya devia ser contra les olimpíades i en solidaritat amb els detinguts de l'"operació Garzon", per cloure els meus anys de maulets anant a les mogudes antiglobalització.
Després han vingut d'altres històries, d'altres compromisos, però el record d'aquests anys sempre m'acompanya com un advertiment a no baixar la guàrdia. Han estat anys que m'han ensenyat que la consciència ha d'anar acompanyada d'acció, d'intervenció, que de res serveix haver deixat de ser espanyol, d'haver enderrocat les estructures mentals d'esclau, sinó surto al carrer i exerceixo d'home lliure.
Aquest dissabte m'he trobat amb companys amb els que feia temps que no podia parlar i m'ha alegrat comprovar que a tots plegats encara ens bull la sang, i que a tots des del seu respectiu lloc no para de barrinar com afrontar totes les agressions que continuem rebent, de com continuar fotent canya en definitiva.
El que si que ha canviat irremeiablement és la refotuda ressaca, redéu!! tardaré a tornar a sortir de copes. He tardat dos dies a refer-me.

No time for love

I quan ho hagin prohibit tot, quan no quedi res ha fer i només resti comprar-te un cotxe, un pis, fer tunning, fer zapping, anar al centre comercial a veure una pel·lícula o a sopar o a passejar. Llavors quan ens tinguin a tots en fila i ben obedients, llavors s'adonaran que res funciona, que tenen una bomba de rellotgeria entre les mans amb milions de gent obesa i infeliç que demana una sortida a tot plegat.

Això és el que voldrien, això és el que mai tindran.

L'acte revolucionari més alt

Ara fa uns anys ja, estava amb en Ramon i no estic segur si ja estaven esperant l'Ítaca la seva tercera i preciosa filla. Jo no me'n sabia avenir d'això de tenir fills. "Amb lo fotut i cardat que està el món" em deia. En Ramon i la Txell són uns militants d'esquerres de pedra picada d'aquells que sempre m'han ajudat a aclarir temes que per mancances o per llunyania no acabava de fer-me'n una idea, sobretot des d'un punt de vista transformador, que aprofundís en el canvi.
Aquell dia li vaig dir que com s'atrevia a portar al món una criatura afegint-hi tot un reguitzell de crítiques a la societat, la política, al món en general. Ell em va respondre que aquest sempre havia estat un dels defectes de l'esquerra, el de menystenir la família (òbviament no es referia al model del cardenal Rouco i companyia) i em va dir que si realment creia en el canvi social, en que un altre món és possible, llavors l'acte revolucionari més alt era tenir un fill i que si cedíem aquest acte a la dreta o als sectors reaccionaris ens fèiem un flac favor a nosaltres mateixos i a la societat.
Bé, no cal dir que aquests arguments em varen tranquil·litzar ja que jo sempre havia volgut tenir fills.
Els anys han passat i en Ramon ha adaptat l'ideari independentista dins el seu propi i la Núria i jo tenim una filla de dos anyets i n'esperem un o una altra per l'agost.

Sobre l'Atzucac

Pels qui no ho sapigueu, la Taverna Atzucac de Mataró, un exemple de compromís amb la lluita independentista, ha estat multada repetidament per l'ajuntament de Mataró i la Generalitat pels motius més absurds (com regalar un barril de cervesa a la clientela). No estaria gens malament que us passéssiu per aquesta pàgina, us apuntéssiu el número de compte i féssiu una petita aportació. Entre tots podem ajudar a passar el mal tràngol.