Fullejant el diari

El divendres passat vaig passar per l'Atzucac de Mataró, encara no havien obert i vaig veure que tenien el diari "El País" a sobre la barra. Estranyat, li vaig preguntar a l'Oriol què fotien amb aquell diari allà i ell de seguida em va aclarir que ara els del "Plus" els hi enviaven gratis (com que compren els partits del Barça). Jo de fet m'empasso qualsevol diari que em caigui a les mans, i aquest a vegades té uns reportatges molt bons.
Aquest dia va ser un d'aquest en que hi vaig trobar un parell d'articles interessants. Un que parlava del centenari de l'Escuela de Santa Maria de Iquique i l'altre que a l'apartat de les necrològiques ens recordava la mort del darrer comandant del Brigada Abraham Lincoln, en Milton Wolff.
Tots dos temes formen part del meu ideari político-sentimental, tots dos van ser part indestriable de la meva formació política i ideològica. De tota la vida, a casa hi havia hagut un disc de Quilapayun que es deia "Cantata popular Santa Maria de Iquique" i no és res més que el relat d'una mobilització obrera la industria del salitre al Xile de 1907, però de cap a peus és una crida a l'organització i la lluita. La vaig sentir centenars de vegades durant la meva infantesa i adolescència i encara ara em posa la pell de gallina.
La "canción final" és un discurs i una declaració de principis per posar-se les piles. I quan dic discurs no em refereixo a la merda que acostumen a escopir els polítics mediocres que pateix el nostre país, sinó la capacitat que tenien cert polítics d'aixecar les masses i fer-les avançar. No us la perdeu per poc que pogeu.
Pel que fa a Milton Wolff, no és tant l'individu en si, sinó el que representava i com mica en mica ens van deixant un seguit d'individualitats que van formar un tot transformador, el nostre univers de canvi radical, social, cultural... A estat en Wolff, però han estat el borni "Tísner", en Fontserè, en Coromines, en Víctor Alba i milers com ells que ens il·luminaven en mig de la foscor i la mediocritat del "peix a cove" o del federalisme de pa sucat amb oli. D'ells ens queda l'exemple de donar un pas endavant sense esperar res a canvi, l'exemple de valorar el nostre petit gran de sorra, que per petit que sigui superarà sempre l'acció política mesquina i servil.
Amb Milton Wolff em va vindre a la memòria en Fernando Pimàs lluitador i avi de la meva companya, que amb disset anys se'n va anar al front amb les milícies del POUM el mateix 1936 i es va "xupar" la guerra sencera, els camps de concentració francesos i el retorn derrotat. A casa seva deien que era un cap calent, que tenia una boca molt grossa, però jo no he conegut mai ningú amb el cap tant clar. Aquesta era la darrera llosa que els va tocar carregar a molts dels que van fer el pas endavant en el seu moment i a nosaltres ens toca vetllar perquè tot plegat no caigui en l'oblit. Me'l vaig estimar molt en Fernando i sovint recordo els vermuts que fèiem els diumenges. Vermut negre i "sifon", olives, "berberetxos", musclos i una bona xerrada, ah! i el tabac l'únic que va poder fotre'l al sot.

Rock at the edge

Avui vaig a Revòlver a vendre'm un munt de discs de vinil que corrien per casa i ja no sabia on ficar-los. N'hi ha que eren del meu germà Jordi i de meus sense lligam sentimental, però després en tinc una altra pila que no me'n puc despendre pels records que desperten. Els Pistols, Golpes Bajos, The pogues, Camaron, Kortatu, Skatalà, Triana, Pink Floid, el Gato Perez, Ramon Muntaner, Parabellum, Negu... Alguns meus o d'en Jordi, d'altres d'en Tomàs. Massa records per fotre'ls a la bassa. Masses tardes sentat al balcó de casa amb la música a tota hòstia i la meva tia al carrer cridant histèrica que trucaria a la policia. Ara m'adono de la paciència que tenia.
"Rock in the edge" és un recopilatori amb el qual vaig passar molts bons moments. Hi havia la Patti Smith, Television, Blondie, Lou Reed, Graham Parker, Ian Dury, Richard Hell & the Voidois i Iggy Pop. Em sap molt de greu treure-me'l de sobre per això he volgut deixar aquest record aquí i li he fet una foto a la portada (que ja us penjaré). No sé si a tothom li passa, però jo una vegada hagi vengut tots els discs serà com si no els hagués tingut mai. Per això em reca tant.
Un que no he estat capaç de llençar (o vendre) és "Latin ska fever" amb els Estat Precari, Banana Boats, Pelukeria Pérez, Comando Moriles i els Tension Friends. Aquests últims em semblaven insuperables en el seu moment, si els sentís ara, ves a saber. Mai vaig poder aconseguir res més d'aquesta gent. Clar que a Calella amb el Txim Bum i a Can "Mayugo" (les dues botigues de discs que hi havia llavors) no es podia esperar el fons de l'Itunes Store, no?
Va, a veure si algú em pot dir res d'aquesta gent, m'agradaria saber que se n'ha fet...

PD: A tothom qui s'hagi de vendre els discs. Porteu sobretot una carretilla o carretó, ja que sinó us acabareu venent els discs per quatre rals simplement per no haver de tornar a carregar-los. Com m'ha passat a mi. A més al Mercat de Sant Antoni dels diumenges els podeu vendre també a millor preu, o si més no en un lloc més divertit. Els de Revolver m'ha donat 70 eurus i l'últim recopilatori d'en Pascal Comelade.

Les sabates de l'home mort

Ara fa uns mesos vaig trobar per internet una referència a la pel·lícula "This is England", per mi una vertadera obra mestra sobre el moviment skinhead de principis dels 80's. Hi podem veure com el neofeixisme s'infiltra entre els joves de classe obrera de les ciutats industrials d'Anglaterra i els conflictes i contradiccions amb que topen els joves de l'època. Però si hi ha alguna cosa que realment clava el director, és amb els retrats que fa de les relacions humanes. Shane Meadows és un mestre mostrant relacions d'amistat, de companyonia. Totes les cintes que he vist d'aquest director parlen d'això mateix, tant a "A Room for Romeo Brass" com a "This Is England" es tracta d'amics que els toca afrontar dures realitats allunyant-se del, a vegades, recarregat panflaterisme de Ken Loach.
A "Dead Man's Shoes " Meadows porta l'amor a l'extrem. Què no faríem per un germà amb retard mental i que no es pot defensar? A passat un temps des que vaig veure-la i m'he trobat amb aquesta notícia a diversos diaris. Un exemple més de com està de podrida aquesta societat que ens volen fer creure paradigma de la convivència, ha ha ha!
Aquests són sols unes petites mostres de com les societats consumistes són incapaces de crear referents sòlids de solidaritat, quan apareixen casos altruisme generalment provenen d'agents o moviments implicats en els canvi social.

27 de maig

El passat 27 de maig va ser un dia de molts sentiments contraposats. Per molta gent de les CUPs, aquest va ser un dia d'enormes satisfaccions, d'altres es quedaven amb la sensació de quedar-se a les portes de quelcom molt important. Entrar dins dels ajuntaments s'havia convertit en la fita a aconseguir per centenars de militants de l'esquerra independentista.
A Pineda no varem poder entrar, però a la vegada ens adonàvem que no és una tasca impossible, és més està al nostre abast si perseverem en el dia a dia. En un primer moment, alguns companys es varen desil·lusionar, però a mesura que anavem cantant els regidors que anàvem guanyant arreu els ànims es varen aixecar de nou.
Si no recordo malament vaig trucar en Xevi de Mataró i en Dani de Celrà i els vaig felicitar pels seus resultats amb més emoció que alegria. Estava profundament emocionat. Hi havia tot de gent que em parlava però a mi el cervell em funcionava per altres paràmetres. Em varen començar a venir al cap tot de gent amb que he lluitat colze amb colze durant el disset o divuit anys que porto ficat en el "all". Vaig recordar en Xavi i en Pepe que caminant cap al casal de Pineda un de nosaltres va dir "Hòstia, us heu enterat que els fatxes s'han carregat un maulet a València?", corria l'any 93 i el maulet era Guillem Agulló. També vaig recordar els germans de Cardedeu, en Xavi, en Salva, la Mutsa, la gent de Mollerussa quan em varen detenir la picoleta i el marró que els vaig fotre a sobre, l'Albert i la seva primera web de Maulets, la gent s'empebrava fins al coll per fer els primers concerts, en Vicentet, o l'incombustible Marc Verdalet que encara que muntéssim la xerrada o concentració més absurda ell sempre hi era a primera fila aguantant la parada.
I la Núria? sí bé en la Cadenes també hi vaig pensar, però sobretot em refereixo a la meva companya, que derrota rera derrota, desengany rera desengany, m'apedaçava les restes quan arribava als vespres a casa i em preparava per a les noves envestides tot i que ella ja n'estava més que farta.
En aquell precís instant em vaig sentir com un soldat que pot tornar a casa després d'haver complert el deure.
Formo part d'una generació d'independentistes que ho va haver de crear tot de zero, totes les fornades anteriors s'havien cremat i havien marxat a casa en el millor dels casos, i nosaltres els més joves, sense pràcticament cap formació política, varem haver de prendre el relleu i fer la llarga travessa del desert.
El 27 de maig de 2007, els d'aquesta generació, vinguem d'on vinguem, vam demanat pas i vam prendre la paraula i a les nostres espatlles tenim aquests milers de persones anònimes que s'han anat quedant pel camí, que els han fet callar.
Tanmateix, aquest 27 de maig de 2007 volia dir als meus companys de lluita que amb el deure complert m'agafava unes vacances....
Però quan els vaig mirar als ulls no varen caldre paraules. El reconeixement per la feina ben feta i la constatació de que ara no és temps de treves companys.

Conxita & Co

Aquest nadal passat l'Ona (llegiu "entre les ones") ha fet cagar els seus primers Tions i a mi m'han portat un parells de cosetes esperades amb ànsia. Haig de dir que l'espera ha valgut la pena. M'ha caigut el llibre "El sud" sobre el País Valencià i Obrint pas, i el CD "Amb la lletra petita" de Conxita.
Pel llibre m'hauré de buscar un foradet, una estoneta per poder devorar-lo. La veritat és que no sé que esperar-ne, ja que Obrint Pas forma part de la banda sonora de la meva vida, de moltes nits de pluja i mar tancada, de molts records...
Pel que fa al CD, uff... Hòstia, és molt bó. Feia temps que no em passava això d'escoltar i re escoltar un compact. Cada vegada que l'escolto hi trobo nous sentiments, nova poesia, nova quotidianitat. És el que en podriem dir un retrat del dia a dia fet música.
Perquè aquesta música no aconsegueix la seva difusió plena? Fa temps que em roda pel cap. Crec fermament que el discurs que s'està portant a terme des del món musical català és d'una rellevància tal, d'una transgressió tant forta que la fan inassumible per la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació del nostre país, mesells tots ellls i ferms partidaris de l'obediència a l'Amo.
Aquesta és una idea que m'agradaria aprofundir amb més tranquil·litat i més abastament.

13 roses i molta mala hòstia.

Avui he anat a veure la pel·lícula "13 rosas", molt adient en temps de "memoria histórica". Explica la història de 13 dones republicanes que acusades d'un complot contra Franco són afusellades junt amb quaranta i escaig de companys. Només començar se't fot molta mala hòstia al cos de veure tant de falangista deixat anar, de gent que traeix per por , de policies fills de puta, de presons deshumanitzades, de jutges injustos. Però la ràbia creix per dins quan t'adones que tot això continua existint i que la gent que està amb tu a la sala és capaç de reconèixer la injustícia a la pantalla però incapaç a la vegada de veure-la al portal de casa.
I et dius "Collons!! si el policia aquest que aquí retraten el podem trobar passejant pel carrer!" La persecució ideològica està a l'ordre del dia en el nostre país i els espanyols els cal una peli per recobrar la "memoria histórica".
Una errada que he vist molt gran al film és la necessitat que es té des d'Espanya de fer recaure una part de la culpa en les pròpies víctimes per les seves desviacions cap a la violència política.
Li passa a Salvador Puig Antich a "Salvador" quan es culpa ETA de la seva condemna a mort i a "13 rosas" quan es barreja una acció armada contra uns guàrdies civils per fer creure que va influir en la desició final de les condemnes a mort.
L'engranatge del sistema s'engreixava amb sang i jo no dubto que continua fent-ho, sinó que li preguntin al Carlos, assassinat el passat dia 11 pels carrers de Madrid, pels mateixos carrers per on es movien les 13 roses.

Mal vent que ve de ponent.

D'altres vegades, en mil i una converses m'he mantingut en la posició que no ens podem refiar de la bona voluntat dels espanyols. Per molt bon talante que tinguin, no podem oblidar que un gran part de les espanyes ens odien, ens tenen un odi irracional, racista.
Com diuen els Losantos i Asnars de la cort, España s'està balcanitzant. Obviament, si transpolem els papers de la ex-Iugoslàvia a l'Espanya constritucional, el paper dels serbis genocides amb exercits disposats a tot els pertoca als espanyols. El nostre seria el dels bosnis (no cal recordar que nosaltres no tenim armes).
Dins d'aquest paper represor de les diverses realitat nacionals a l'Estat s'emmarca la sentència del tribunal suprem espanyol que declara organitzacions terroristes a les organitzacions de joves Jarrai, Haika i Segi. Aquests són sols el principi, falten tot un seguit d'organitzacions socials basques. I encara que ens fotessin a tots entre reixes no en tindrien prou.
De fet som terroristes tots els que no pensem com ells.