dijous, 31 de gener del 2008

L'acte revolucionari més alt


Ara fa uns anys ja, estava amb en Ramon i no estic segur si ja estaven esperant l'Ítaca la seva tercera i preciosa filla. Jo no me'n sabia avenir d'això de tenir fills. "Amb lo fotut i cardat que està el món" em deia. En Ramon i la Txell són uns militants d'esquerres de pedra picada d'aquells que sempre m'han ajudat a aclarir temes que per mancances o per llunyania no acabava de fer-me'n una idea, sobretot des d'un punt de vista transformador, que aprofundís en el canvi.
Aquell dia li vaig dir que com s'atrevia a portar al món una criatura afegint-hi tot un reguitzell de crítiques a la societat, la política, al món en general. Ell em va respondre que aquest sempre havia estat un dels defectes de l'esquerra, el de menystenir la família (òbviament no es referia al model del cardenal Rouco i companyia) i em va dir que si realment creia en el canvi social, en que un altre món és possible, llavors l'acte revolucionari més alt era tenir un fill i que si cedíem aquest acte a la dreta o als sectors reaccionaris ens fèiem un flac favor a nosaltres mateixos i a la societat.
Bé, no cal dir que aquests arguments em varen tranquil·litzar ja que jo sempre havia volgut tenir fills.
Els anys han passat i en Ramon ha adaptat l'ideari independentista dins el seu propi i la Núria i jo tenim una filla de dos anyets i n'esperem un o una altra per l'agost.

dilluns, 21 de gener del 2008

Sobre l'Atzucac

Pels qui no ho sapigueu, la Taverna Atzucac de Mataró, un exemple de compromís amb la lluita independentista, ha estat multada repetidament per l'ajuntament de Mataró i la Generalitat pels motius més absurds (com regalar un barril de cervesa a la clientela). No estaria gens malament que us passéssiu per aquesta pàgina, us apuntéssiu el número de compte i féssiu una petita aportació. Entre tots podem ajudar a passar el mal tràngol.

Fullejant el diari


El divendres passat vaig passar per l'Atzucac de Mataró, encara no havien obert i vaig veure que tenien el diari "El País" a sobre la barra. Estranyat, li vaig preguntar a l'Oriol què fotien amb aquell diari allà i ell de seguida em va aclarir que ara els del "Plus" els hi enviaven gratis (com que compren els partits del Barça). Jo de fet m'empasso qualsevol diari que em caigui a les mans, i aquest a vegades té uns reportatges molt bons.
Aquest dia va ser un d'aquest en que hi vaig trobar un parell d'articles interessants. Un que parlava del centenari de l'Escuela de Santa Maria de Iquique i l'altre que a l'apartat de les necrològiques ens recordava la mort del darrer comandant del Brigada Abraham Lincoln, en Milton Wolff.
Tots dos temes formen part del meu ideari político-sentimental, tots dos van ser part indestriable de la meva formació política i ideològica. De tota la vida, a casa hi havia hagut un disc de Quilapayun que es deia "Cantata popular Santa Maria de Iquique" i no és res més que el relat d'una mobilització obrera la industria del salitre al Xile de 1907, però de cap a peus és una crida a l'organització i la lluita. La vaig sentir centenars de vegades durant la meva infantesa i adolescència i encara ara em posa la pell de gallina.
La "canción final" és un discurs i una declaració de principis per posar-se les piles. I quan dic discurs no em refereixo a la merda que acostumen a escopir els polítics mediocres que pateix el nostre país, sinó la capacitat que tenien cert polítics d'aixecar les masses i fer-les avançar. No us la perdeu per poc que pogeu.
Pel que fa a Milton Wolff, no és tant l'individu en si, sinó el que representava i com mica en mica ens van deixant un seguit d'individualitats que van formar un tot transformador, el nostre univers de canvi radical, social, cultural... A estat en Wolff, però han estat el borni "Tísner", en Fontserè, en Coromines, en Víctor Alba i milers com ells que ens il·luminaven en mig de la foscor i la mediocritat del "peix a cove" o del federalisme de pa sucat amb oli. D'ells ens queda l'exemple de donar un pas endavant sense esperar res a canvi, l'exemple de valorar el nostre petit gran de sorra, que per petit que sigui superarà sempre l'acció política mesquina i servil.
Amb Milton Wolff em va vindre a la memòria en Fernando Pimàs lluitador i avi de la meva companya, que amb disset anys se'n va anar al front amb les milícies del POUM el mateix 1936 i es va "xupar" la guerra sencera, els camps de concentració francesos i el retorn derrotat. A casa seva deien que era un cap calent, que tenia una boca molt grossa, però jo no he conegut mai ningú amb el cap tant clar. Aquesta era la darrera llosa que els va tocar carregar a molts dels que van fer el pas endavant en el seu moment i a nosaltres ens toca vetllar perquè tot plegat no caigui en l'oblit. Me'l vaig estimar molt en Fernando i sovint recordo els vermuts que fèiem els diumenges. Vermut negre i "sifon", olives, "berberetxos", musclos i una bona xerrada, ah! i el tabac l'únic que va poder fotre'l al sot.

divendres, 11 de gener del 2008

Rock at the edge


Avui vaig a Revòlver a vendre'm un munt de discs de vinil que corrien per casa i ja no sabia on ficar-los. N'hi ha que eren del meu germà Jordi i de meus sense lligam sentimental, però després en tinc una altra pila que no me'n puc despendre pels records que desperten. Els Pistols, Golpes Bajos, The pogues, Camaron, Kortatu, Skatalà, Triana, Pink Floid, el Gato Perez, Ramon Muntaner, Parabellum, Negu... Alguns meus o d'en Jordi, d'altres d'en Tomàs. Massa records per fotre'ls a la bassa. Masses tardes sentat al balcó de casa amb la música a tota hòstia i la meva tia al carrer cridant histèrica que trucaria a la policia. Ara m'adono de la paciència que tenia.
"Rock in the edge" és un recopilatori amb el qual vaig passar molts bons moments. Hi havia la Patti Smith, Television, Blondie, Lou Reed, Graham Parker, Ian Dury, Richard Hell & the Voidois i Iggy Pop. Em sap molt de greu treure-me'l de sobre per això he volgut deixar aquest record aquí i li he fet una foto a la portada (que ja us penjaré). No sé si a tothom li passa, però jo una vegada hagi vengut tots els discs serà com si no els hagués tingut mai. Per això em reca tant.
Un que no he estat capaç de llençar (o vendre) és "Latin ska fever" amb els Estat Precari, Banana Boats, Pelukeria Pérez, Comando Moriles i els Tension Friends. Aquests últims em semblaven insuperables en el seu moment, si els sentís ara, ves a saber. Mai vaig poder aconseguir res més d'aquesta gent. Clar que a Calella amb el Txim Bum i a Can "Mayugo" (les dues botigues de discs que hi havia llavors) no es podia esperar el fons de l'Itunes Store, no?
Va, a veure si algú em pot dir res d'aquesta gent, m'agradaria saber que se n'ha fet...

PD: A tothom qui s'hagi de vendre els discs. Porteu sobretot una carretilla o carretó, ja que sinó us acabareu venent els discs per quatre rals simplement per no haver de tornar a carregar-los. Com m'ha passat a mi. A més al Mercat de Sant Antoni dels diumenges els podeu vendre també a millor preu, o si més no en un lloc més divertit. Els de Revolver m'ha donat 70 eurus i l'últim recopilatori d'en Pascal Comelade.

dimecres, 9 de gener del 2008

Les sabates de l'home mort


Ara fa uns mesos vaig trobar per internet una referència a la pel·lícula "This is England", per mi una vertadera obra mestra sobre el moviment skinhead de principis dels 80's. Hi podem veure com el neofeixisme s'infiltra entre els joves de classe obrera de les ciutats industrials d'Anglaterra i els conflictes i contradiccions amb que topen els joves de l'època. Però si hi ha alguna cosa que realment clava el director, és amb els retrats que fa de les relacions humanes. Shane Meadows és un mestre mostrant relacions d'amistat, de companyonia. Totes les cintes que he vist d'aquest director parlen d'això mateix, tant a "A Room for Romeo Brass" com a "This Is England" es tracta d'amics que els toca afrontar dures realitats allunyant-se del, a vegades, recarregat panflaterisme de Ken Loach.
A "Dead Man's Shoes " Meadows porta l'amor a l'extrem. Què no faríem per un germà amb retard mental i que no es pot defensar? A passat un temps des que vaig veure-la i m'he trobat amb aquesta notícia a diversos diaris. Un exemple més de com està de podrida aquesta societat que ens volen fer creure paradigma de la convivència, ha ha ha!
Aquests són sols unes petites mostres de com les societats consumistes són incapaces de crear referents sòlids de solidaritat, quan apareixen casos altruisme generalment provenen d'agents o moviments implicats en els canvi social.

dijous, 3 de gener del 2008

27 de maig


El passat 27 de maig va ser un dia de molts sentiments contraposats. Per molta gent de les CUPs, aquest va ser un dia d'enormes satisfaccions, d'altres es quedaven amb la sensació de quedar-se a les portes de quelcom molt important. Entrar dins dels ajuntaments s'havia convertit en la fita a aconseguir per centenars de militants de l'esquerra independentista.
A Pineda no varem poder entrar, però a la vegada ens adonàvem que no és una tasca impossible, és més està al nostre abast si perseverem en el dia a dia. En un primer moment, alguns companys es varen desil·lusionar, però a mesura que anavem cantant els regidors que anàvem guanyant arreu els ànims es varen aixecar de nou.
Si no recordo malament vaig trucar en Xevi de Mataró i en Dani de Celrà i els vaig felicitar pels seus resultats amb més emoció que alegria. Estava profundament emocionat. Hi havia tot de gent que em parlava però a mi el cervell em funcionava per altres paràmetres. Em varen començar a venir al cap tot de gent amb que he lluitat colze amb colze durant el disset o divuit anys que porto ficat en el "all". Vaig recordar en Xavi i en Pepe que caminant cap al casal de Pineda un de nosaltres va dir "Hòstia, us heu enterat que els fatxes s'han carregat un maulet a València?", corria l'any 93 i el maulet era Guillem Agulló. També vaig recordar els germans de Cardedeu, en Xavi, en Salva, la Mutsa, la gent de Mollerussa quan em varen detenir la picoleta i el marró que els vaig fotre a sobre, l'Albert i la seva primera web de Maulets, la gent s'empebrava fins al coll per fer els primers concerts, en Vicentet, o l'incombustible Marc Verdalet que encara que muntéssim la xerrada o concentració més absurda ell sempre hi era a primera fila aguantant la parada.
I la Núria? sí bé en la Cadenes també hi vaig pensar, però sobretot em refereixo a la meva companya, que derrota rera derrota, desengany rera desengany, m'apedaçava les restes quan arribava als vespres a casa i em preparava per a les noves envestides tot i que ella ja n'estava més que farta.
En aquell precís instant em vaig sentir com un soldat que pot tornar a casa després d'haver complert el deure.
Formo part d'una generació d'independentistes que ho va haver de crear tot de zero, totes les fornades anteriors s'havien cremat i havien marxat a casa en el millor dels casos, i nosaltres els més joves, sense pràcticament cap formació política, varem haver de prendre el relleu i fer la llarga travessa del desert.
El 27 de maig de 2007, els d'aquesta generació, vinguem d'on vinguem, vam demanat pas i vam prendre la paraula i a les nostres espatlles tenim aquests milers de persones anònimes que s'han anat quedant pel camí, que els han fet callar.
Tanmateix, aquest 27 de maig de 2007 volia dir als meus companys de lluita que amb el deure complert m'agafava unes vacances....
Però quan els vaig mirar als ulls no varen caldre paraules. El reconeixement per la feina ben feta i la constatació de que ara no és temps de treves companys.