15 anys sense Guillem

Fa quinze anys ho vaig sentir a les notícies, un jove maulet havia estat assassinat a un poble del que en dèiem la Catalunya Sud a mans de feixistes espanyols. La mateixa tarda baixàvem del tren on ens colàvem per anar de Calella a Pineda de Mar, en Pepe, en Xevi i jo. Pujant pel carrer de les Puntaires per anar al Casal independentista que teníem llavors al carreró de la plaça i que era la seu local de Catalunya Lliure no paràvem d'exclamar-nos el que havia passat. Un com nosaltres, un xaval amb tot per davant se l'havien carregat uns fills de puta.
La mateixa setmana estaven els nostres pobles plens de pintades de record a Guillem Agulló.
Quan prens consciència política i entres a militar en una organització independentista, i més en moments tant cardats com aquells, crees uns lligams de germanor amb els teus companys difícils d'explicar. Tu confies en ells i ells confien en que tu no fallaràs. La cosa va així, o així és com sempre vols que vagi.
Quan la repressió colpeja tant fort, et preguntes en que em fallat. Com m'adreço als pares, germanes, amics...?
La resposta personal que vaig assumir va ser que no hi havia treva, que el camí que vaig prendre a la meva adolescència l'havia de fer amb una motxilla on guardaria totes les vivències i que a la butxaca on s'hi guarden les coses més preuades hi havia de dur sempre la presència d'en Guillem, aquell company que no vaig poder conèixer.

Uns tres anys més tard, varem presentar a la llibreria El Faristol de Calella el llibre "La mort de Guillem" acompanyats d'en Jaume Fuster i d'en Guillem Agulló pare. Com acostumem a fer, després de les presentacions de llibres anem a fer un mos i aquell vespre varem anar a La Fusta. Va ser un sopar molt intens i no sabria explicar tot el que varem dir, les sensacions, sentiments...
Amb els anys he passat moments de desencís, moments en els que penses que no val la pena, que aquest país no s'ho val. Però després penso en els pares de Guillem Agulló i en tants d'altres i em dic a mi mateix "aquest és el meu país, vosaltres sou el meu país i sí, per gent com vosaltres sí val la pena".
Encara hi ha gent que pensa que l'esquerra independentista lluita per unes fronteres?
Ja us fotran, no heu entès res!

20 anys no són res

El dissabte passat vaig anar a la celebració que organitzaven els maulets del Maresme per recordar el 20è aniversari de l'organització. Jo personalment vaig començar la militància l'any 91 i el 2002 em varen jubilar. La primera campanya devia ser contra les olimpíades i en solidaritat amb els detinguts de l'"operació Garzon", per cloure els meus anys de maulets anant a les mogudes antiglobalització.
Després han vingut d'altres històries, d'altres compromisos, però el record d'aquests anys sempre m'acompanya com un advertiment a no baixar la guàrdia. Han estat anys que m'han ensenyat que la consciència ha d'anar acompanyada d'acció, d'intervenció, que de res serveix haver deixat de ser espanyol, d'haver enderrocat les estructures mentals d'esclau, sinó surto al carrer i exerceixo d'home lliure.
Aquest dissabte m'he trobat amb companys amb els que feia temps que no podia parlar i m'ha alegrat comprovar que a tots plegats encara ens bull la sang, i que a tots des del seu respectiu lloc no para de barrinar com afrontar totes les agressions que continuem rebent, de com continuar fotent canya en definitiva.
El que si que ha canviat irremeiablement és la refotuda ressaca, redéu!! tardaré a tornar a sortir de copes. He tardat dos dies a refer-me.

No time for love

I quan ho hagin prohibit tot, quan no quedi res ha fer i només resti comprar-te un cotxe, un pis, fer tunning, fer zapping, anar al centre comercial a veure una pel·lícula o a sopar o a passejar. Llavors quan ens tinguin a tots en fila i ben obedients, llavors s'adonaran que res funciona, que tenen una bomba de rellotgeria entre les mans amb milions de gent obesa i infeliç que demana una sortida a tot plegat.

Això és el que voldrien, això és el que mai tindran.

L'acte revolucionari més alt

Ara fa uns anys ja, estava amb en Ramon i no estic segur si ja estaven esperant l'Ítaca la seva tercera i preciosa filla. Jo no me'n sabia avenir d'això de tenir fills. "Amb lo fotut i cardat que està el món" em deia. En Ramon i la Txell són uns militants d'esquerres de pedra picada d'aquells que sempre m'han ajudat a aclarir temes que per mancances o per llunyania no acabava de fer-me'n una idea, sobretot des d'un punt de vista transformador, que aprofundís en el canvi.
Aquell dia li vaig dir que com s'atrevia a portar al món una criatura afegint-hi tot un reguitzell de crítiques a la societat, la política, al món en general. Ell em va respondre que aquest sempre havia estat un dels defectes de l'esquerra, el de menystenir la família (òbviament no es referia al model del cardenal Rouco i companyia) i em va dir que si realment creia en el canvi social, en que un altre món és possible, llavors l'acte revolucionari més alt era tenir un fill i que si cedíem aquest acte a la dreta o als sectors reaccionaris ens fèiem un flac favor a nosaltres mateixos i a la societat.
Bé, no cal dir que aquests arguments em varen tranquil·litzar ja que jo sempre havia volgut tenir fills.
Els anys han passat i en Ramon ha adaptat l'ideari independentista dins el seu propi i la Núria i jo tenim una filla de dos anyets i n'esperem un o una altra per l'agost.

Sobre l'Atzucac

Pels qui no ho sapigueu, la Taverna Atzucac de Mataró, un exemple de compromís amb la lluita independentista, ha estat multada repetidament per l'ajuntament de Mataró i la Generalitat pels motius més absurds (com regalar un barril de cervesa a la clientela). No estaria gens malament que us passéssiu per aquesta pàgina, us apuntéssiu el número de compte i féssiu una petita aportació. Entre tots podem ajudar a passar el mal tràngol.

Fullejant el diari

El divendres passat vaig passar per l'Atzucac de Mataró, encara no havien obert i vaig veure que tenien el diari "El País" a sobre la barra. Estranyat, li vaig preguntar a l'Oriol què fotien amb aquell diari allà i ell de seguida em va aclarir que ara els del "Plus" els hi enviaven gratis (com que compren els partits del Barça). Jo de fet m'empasso qualsevol diari que em caigui a les mans, i aquest a vegades té uns reportatges molt bons.
Aquest dia va ser un d'aquest en que hi vaig trobar un parell d'articles interessants. Un que parlava del centenari de l'Escuela de Santa Maria de Iquique i l'altre que a l'apartat de les necrològiques ens recordava la mort del darrer comandant del Brigada Abraham Lincoln, en Milton Wolff.
Tots dos temes formen part del meu ideari político-sentimental, tots dos van ser part indestriable de la meva formació política i ideològica. De tota la vida, a casa hi havia hagut un disc de Quilapayun que es deia "Cantata popular Santa Maria de Iquique" i no és res més que el relat d'una mobilització obrera la industria del salitre al Xile de 1907, però de cap a peus és una crida a l'organització i la lluita. La vaig sentir centenars de vegades durant la meva infantesa i adolescència i encara ara em posa la pell de gallina.
La "canción final" és un discurs i una declaració de principis per posar-se les piles. I quan dic discurs no em refereixo a la merda que acostumen a escopir els polítics mediocres que pateix el nostre país, sinó la capacitat que tenien cert polítics d'aixecar les masses i fer-les avançar. No us la perdeu per poc que pogeu.
Pel que fa a Milton Wolff, no és tant l'individu en si, sinó el que representava i com mica en mica ens van deixant un seguit d'individualitats que van formar un tot transformador, el nostre univers de canvi radical, social, cultural... A estat en Wolff, però han estat el borni "Tísner", en Fontserè, en Coromines, en Víctor Alba i milers com ells que ens il·luminaven en mig de la foscor i la mediocritat del "peix a cove" o del federalisme de pa sucat amb oli. D'ells ens queda l'exemple de donar un pas endavant sense esperar res a canvi, l'exemple de valorar el nostre petit gran de sorra, que per petit que sigui superarà sempre l'acció política mesquina i servil.
Amb Milton Wolff em va vindre a la memòria en Fernando Pimàs lluitador i avi de la meva companya, que amb disset anys se'n va anar al front amb les milícies del POUM el mateix 1936 i es va "xupar" la guerra sencera, els camps de concentració francesos i el retorn derrotat. A casa seva deien que era un cap calent, que tenia una boca molt grossa, però jo no he conegut mai ningú amb el cap tant clar. Aquesta era la darrera llosa que els va tocar carregar a molts dels que van fer el pas endavant en el seu moment i a nosaltres ens toca vetllar perquè tot plegat no caigui en l'oblit. Me'l vaig estimar molt en Fernando i sovint recordo els vermuts que fèiem els diumenges. Vermut negre i "sifon", olives, "berberetxos", musclos i una bona xerrada, ah! i el tabac l'únic que va poder fotre'l al sot.

Rock at the edge

Avui vaig a Revòlver a vendre'm un munt de discs de vinil que corrien per casa i ja no sabia on ficar-los. N'hi ha que eren del meu germà Jordi i de meus sense lligam sentimental, però després en tinc una altra pila que no me'n puc despendre pels records que desperten. Els Pistols, Golpes Bajos, The pogues, Camaron, Kortatu, Skatalà, Triana, Pink Floid, el Gato Perez, Ramon Muntaner, Parabellum, Negu... Alguns meus o d'en Jordi, d'altres d'en Tomàs. Massa records per fotre'ls a la bassa. Masses tardes sentat al balcó de casa amb la música a tota hòstia i la meva tia al carrer cridant histèrica que trucaria a la policia. Ara m'adono de la paciència que tenia.
"Rock in the edge" és un recopilatori amb el qual vaig passar molts bons moments. Hi havia la Patti Smith, Television, Blondie, Lou Reed, Graham Parker, Ian Dury, Richard Hell & the Voidois i Iggy Pop. Em sap molt de greu treure-me'l de sobre per això he volgut deixar aquest record aquí i li he fet una foto a la portada (que ja us penjaré). No sé si a tothom li passa, però jo una vegada hagi vengut tots els discs serà com si no els hagués tingut mai. Per això em reca tant.
Un que no he estat capaç de llençar (o vendre) és "Latin ska fever" amb els Estat Precari, Banana Boats, Pelukeria Pérez, Comando Moriles i els Tension Friends. Aquests últims em semblaven insuperables en el seu moment, si els sentís ara, ves a saber. Mai vaig poder aconseguir res més d'aquesta gent. Clar que a Calella amb el Txim Bum i a Can "Mayugo" (les dues botigues de discs que hi havia llavors) no es podia esperar el fons de l'Itunes Store, no?
Va, a veure si algú em pot dir res d'aquesta gent, m'agradaria saber que se n'ha fet...

PD: A tothom qui s'hagi de vendre els discs. Porteu sobretot una carretilla o carretó, ja que sinó us acabareu venent els discs per quatre rals simplement per no haver de tornar a carregar-los. Com m'ha passat a mi. A més al Mercat de Sant Antoni dels diumenges els podeu vendre també a millor preu, o si més no en un lloc més divertit. Els de Revolver m'ha donat 70 eurus i l'últim recopilatori d'en Pascal Comelade.