divendres, 12 d’abril del 2013

#20anysambGuillemAgulló

Ara ja fa 20 anys. 20 anys que la memòria de Guillem Agulló m'acompanya com a molts de vosaltres.
20 anys que em vaig fer una promesa, de ben segur com molts de vosaltres.
Ara tot just a fet 20 anys que els pocs independentistes revolucionaris que encara aguantavem sota l'esperança de reviscolar el moviment ens varen donar dues bofetades que ens despertaren de cop i volta.
Els moments més durs de la llarga travessia de desert de l'esquerra independentista. Moments en que et plantejaves si tot plegat anava enlloc.
Aquell refotut dia s'acabaren els dubtes de si realment valia la pena continuar endavant i no, no va ser per ho veies més clar. Va ser perquè un company li havien arrabassat el dret a dir prou, que aquesta lluita no s'ho valia i li varen privar el dret a tornar a casa, amb la família, el amics i no ficar-se en merders.
Ni més ni menys. Com havien fet molts, com molts fan ara i molts faran.
Aquell dia, ara fa 20 anys, em varen privar a mi també de tornar a la tranquilitat de casa meva. No hi havien escuses, haviem començat un camí plegats i aquest camí no tenia fi.
Amb els anys la feina feta ha anat donant els seus fruits i el país s'ha fet digne, digne del companys que hi han anat deixant la pell.
El que no m'ha tret el pas dels anys ha estat el pesar que en algun moment varem fallar a un company, que en aquell moment fatídic no ho varem fer prou bé i varem fallar a una família.
Ara fa vint anys ja i segur que si Guillem estigués entre nosaltres també tindria aquest pesar al seu cor i recordaria al seu company Davide del Kasal Popular que poc temps després també fou assassinat.
Perquè, mal ens pesi, aquesta és la puta lluita.